Tennis i lindy hop

Jugo a tennis des de que tinc set anys, encara que el vaig abandonar des dels divuit fins als trenta vuit. M'agrada jugar a tennis, ara, no sempre ha sigut així. Quan era petita era una obligació com una altra i les obligacions mai acaben d'agradar. Els pares ens obligaven a anar a missa els diumenges de dos quarts de deu als caputxins de Sarrià i després a l'escola de tennis de deu a una. Ho vaig deixar quan vaig entrar a la Universitat. Quan el meu fill tenia vuit anys el vaig portar jo a l'escola de tennis i em vaig reenganxar. Aleshores em va agradar. 
Diuen que els homes son més competitius que les dones i la meva part masculina està bastant desenvolupada. Era molt competitiva. Més endavant he aprés a no ser tan competitiva i a desenvolupar la meva part femenina d'acceptació i cooperació. El tennis ja no m'agrada tant. Ara estic aprenent a jugar a tennis només valorant el jugar be, sense patir per guanyar o perdre. 
I el que he descobert, per fi, és un esport no competitiu, sinó cooperatiu, el lindy hop! M'entusiasma.


Comentaris