La Diada

Avui es vigília de l’11 de setembre i una amics m’inviten a passar el dia amb ells en una casa que tenen a Tarragona a prop del mar. Hi vaig, encara que em costa decidir-me perquè tinc la sensació que mai soc a casa. Aquest hivern he estat un mes i mig a la Índia, després, al mes de juliol, 15 dies a Namíbia i tres setmanes del mes d’agost les he passades en una masia a les Guilleries justament amb aquest amics que m’inviten a Tarragona.

Arribo a la plaça del poble on tenen la casa i m’instal·lo al bar a esperar-los; estan de camí. Mentre, telefono al jardiner de la comunitat on visc perquè li doni menjar al gat.

-       T’has deixat la porta oberta? – em pregunta.

-      Soc capaç de tot, però no crec.

-      Doncs està oberta. T’han trencat el pany! T’han entrat!

El cor se m’encongeix. Tinc una sensació desagradable a tot el cos.

-          Mare meva! Mira a veure que m’han agafat.

No m’han agafat res, ni l’ordinador que tinc a sobre la taula a l’habitació. Només hi ha l’armari de la roba i la calaixera oberts. Sort. Deuen haver sentit la moto del jardiner i han marxat corrents. Ara son dos quart de nou del vespre de la vigília de la Diada, qui vindrà a posar-me un pany nou? Telefono al fuster del poble, no m’agafa el telèfon. Telefono a una amiga que te un amic fuster, no m’agafa el telèfon. Telefono al meu fill, no m’agafa el telèfon. Telefono al lampista que justament aquest matí ha vingut a casa a arreglar-me quatre coses. M’agafa el telèfon i diu que només es veu capaç de posar-me un candau a la porta per sortir del pas. Gràcies Deu meu. Què faig? agafo el cotxe i me’n vaig a  casa per vigilar-la per si el lladre torna? Em sento malament, no tinc ganes de quedar-me ni d’anar-me’n. Em telefona un veí amic per dir-me que avui no puja i li explico tot:

-      Tu has de fer la teva vida, el que hagi de passar passarà, disfruta de la teva estada a Tarragona i no et preocupis.

Em tranquil·litzo i disfruto del sopar i el passeig amb els meus amics. Gràcies.

platja Waikiki a Tarragona